Tal i com us havia dit, ací teniu uns textos que us poden ajudar a contestar la pregunta: "11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70"
El primer d'aquests textos està extret del llibre "Invitació a la literatura catalana", dels autors Vicent Salvador i Vicent Escriva, publicat per l'editorial Gregal el 1987.
"El nostre teatre arrossega una vida esllanguida durant bona part de la postguerra. La prohibició en va ser gairebé absoluta fins al 1946, en què el règim, després del desenllaç de la II Guerra Mundial, assuaví la drasticitat repressiva en un cert grau. L'empresa més sòlida i mé ambiciosa del període de represa va ser la Companyia Maragall, que actuà al Romea de Barcelona durant els anys cinquanta. Es recuperaren en aquella època alguns autors d'abans de la guerra, com són Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra. Sobretot, l'estrena del melodrama religiós La ferida lluminosa (1954), de Sagarra, constituí un gran èxit, i la figura d'aquest autor fou hegemònica fins a la dècada dels seixanta. La tradició costumista es manté en el teatre insular i en el del Rosselló, on caldria, a més, destacar el teatre, impregnat de lirisme, d'Antoni Cayrol (Angeleta, 1952). Al País Valencià es reprengué la tradició del sainet, al costat d'un teatre més elevat, el representant més rellevant del qual és Martí Domínguez.".
Per a acabar-ho de reblar, ací teniu un segon text, aquesta vegada extret del magnífic blog d'Antoni Teruel.
"4. El teatre
A finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, en alguns cercles universitaris que estan atents als corrents teatrals europeus comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre, sense pretensions, dels aficionats. Un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigien un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un poble majoritari. És precisament pel fet de no estar condicionat per la necessitat d’un èxit multitudinari que aquests grups poden adoptar postures més innovadores.
4.1. El teatre independent
4.2. Principals exponents
Pel que fa als autors de teatre no farem una distinció entre dècades, perquè són gairebé els mateixos els que escriuen i representen durant els anys setanta i els vuitanta sense cap canvi estètic significatiu, i sense un clar relleu generacional. Als vuitanta assistim a la consagració definitiva dels escriptors sorgits en la primera part dels setanta. Els autors que més han destacat en les dues darreres dècades han estat el català Josep Maria Benet i Jornet i els valencians Manuel Molins, Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera. [...]
4.3. Procés d’institucionalització
El teatre ha seguit un procés d’institucionalització, així l’any 1982 s’inaugura el Centre dramàtic de la Generalitat de Catalunya sota la direcció de Hermann Bonnín. L’any 1983 l’actor i director Josep Maria Flotats s’instal·là a Barcelona per formar companyia pròpia, i més tard realitzarà el projecte del Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat l’11 de setembre de 1997. Al País Valencià serà l’esmentat Rodolf Sirera l’encarregat de dirigir el Teatre Principal des de l’any 1975. La Sala Escalante donarà des del 76 una nova possibilitat als grups experimentals. I finalment es crea també el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, l’any 1988, sota la direcció d’Antoni Díaz Zamora."
El primer d'aquests textos està extret del llibre "Invitació a la literatura catalana", dels autors Vicent Salvador i Vicent Escriva, publicat per l'editorial Gregal el 1987.
"El nostre teatre arrossega una vida esllanguida durant bona part de la postguerra. La prohibició en va ser gairebé absoluta fins al 1946, en què el règim, després del desenllaç de la II Guerra Mundial, assuaví la drasticitat repressiva en un cert grau. L'empresa més sòlida i mé ambiciosa del període de represa va ser la Companyia Maragall, que actuà al Romea de Barcelona durant els anys cinquanta. Es recuperaren en aquella època alguns autors d'abans de la guerra, com són Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra. Sobretot, l'estrena del melodrama religiós La ferida lluminosa (1954), de Sagarra, constituí un gran èxit, i la figura d'aquest autor fou hegemònica fins a la dècada dels seixanta. La tradició costumista es manté en el teatre insular i en el del Rosselló, on caldria, a més, destacar el teatre, impregnat de lirisme, d'Antoni Cayrol (Angeleta, 1952). Al País Valencià es reprengué la tradició del sainet, al costat d'un teatre més elevat, el representant més rellevant del qual és Martí Domínguez.".
Per a acabar-ho de reblar, ací teniu un segon text, aquesta vegada extret del magnífic blog d'Antoni Teruel.
"4. El teatre
A finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, en alguns cercles universitaris que estan atents als corrents teatrals europeus comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre, sense pretensions, dels aficionats. Un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigien un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un poble majoritari. És precisament pel fet de no estar condicionat per la necessitat d’un èxit multitudinari que aquests grups poden adoptar postures més innovadores.
4.1. El teatre independent
El teatre independent va sorgir durant els anys seixanta, al Principat i l’inici de la dècada i al País Valencià a la fi, i aporta una renovació i unes connexions imprescindibles entre tots els territoris de parla catalana, en sintonia amb el que ocorria en narrativa, poesia i assaig. Fou el teatre destinat a un públic amb inquietuds culturals i literàries desvinculat definitivament, sobretot en el cas valencià, de l’anacronisme saineter.
A finals dels anys seixanta, es poden detectar uns canvis en la percepció del fenomen teatral: el teatre d’autor era sota pressió i molts professionals giraren l’atenció cap a conceptes alternatius: i hi havia una tendència per l’espectacle, era l’època dels “muntatges”. Es vivia una renovació de les tècniques, en part per influx de les vistes dels grups forans. Es va canviar la concepció de l’espai de la representació. El concepte d’espai escènic substituïa els decorats i la caixa italiana fou bandejada per un espai polivalent, segons la necessitat de cada espectacle. Es tendia a una concepció global, en què el cos i els objecte adquirien un significat per ells mateixos. Mentre a Catalunya des del primer moment aquests grups es decantaven majoritàriament pel català, a València, la falta de tradició i el rebuig explícit del sainetisme, que s’havia convertit en un fòssil, va fer que en un primer moment aquest nou teatre es fera en castellà. Va ser a partir de 1970 que els grups independents, en el seu sentit d’aproximar-se a la realitat social des d’un punt de vista progressista van acabar descobrint la realitat nacional valenciana i es plantejaren el repte de trobar un valencià estàndard que permetera la identificació d’un públic amb un divers domini de la llengua i amb una diferent procedència dialectal. Malgrat les moltes limitacions que van patir: la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, problemes econòmics, etc., es pot dir que el teatre independent va fer un treball immens per la creació d’un nou públic i la introducció de nous gèneres teatrals.
El teatre independent es deixà influir pels nous corrents europeus de la postguerra: el Surrealisme, l’existencialisme, el teatre de l’absurd, el teatre èpic, el teatre de document... Cal destacar, en primer lloc, el teatre avantguardista, tant en el seu vessant surrealista com en l’absurd. Destaquen en aquest corrent Josep Palau Fabra, Manuel de Pedrolo i Joan Brossa. Però la gran innovació del teatre independent va ser el Teatre èpic, basat en les tècniques teatrals dels alemanys Bertold Brecht i Erwin Piscator, que pretenien modificar la mentalitat del públic provocant el seu distanciament de l’acció dramàtica i tractant la problemàtica social. Dins d’aquest corrent podem emmarcar les obres que busquen la recuperació del passat històric, moltes vegades amagat o manipulat, com la Setmana Tràgica (1975) de Lluís Pasqual, Àlias Serrallonga (1971) d'Els Joglars, i moltes obres de Rodolf Sirera. [...]4.2. Principals exponents
Pel que fa als autors de teatre no farem una distinció entre dècades, perquè són gairebé els mateixos els que escriuen i representen durant els anys setanta i els vuitanta sense cap canvi estètic significatiu, i sense un clar relleu generacional. Als vuitanta assistim a la consagració definitiva dels escriptors sorgits en la primera part dels setanta. Els autors que més han destacat en les dues darreres dècades han estat el català Josep Maria Benet i Jornet i els valencians Manuel Molins, Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera. [...]
4.3. Procés d’institucionalització
El teatre ha seguit un procés d’institucionalització, així l’any 1982 s’inaugura el Centre dramàtic de la Generalitat de Catalunya sota la direcció de Hermann Bonnín. L’any 1983 l’actor i director Josep Maria Flotats s’instal·là a Barcelona per formar companyia pròpia, i més tard realitzarà el projecte del Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat l’11 de setembre de 1997. Al País Valencià serà l’esmentat Rodolf Sirera l’encarregat de dirigir el Teatre Principal des de l’any 1975. La Sala Escalante donarà des del 76 una nova possibilitat als grups experimentals. I finalment es crea també el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, l’any 1988, sota la direcció d’Antoni Díaz Zamora."
La imatge ha estat extreta de: http://www.comunitatvalenciana.com/
